La noia de l’oreneta


Amb aquest nom és com m’agrada anomenar a una dona amb qui he establert una molt bona amistat. La manera com ens varem conèixer és una d’aquelles coses curioses, que passen de tant i que no deixen de sorprendre’t. El nostre primer contacte va ser a través de Twitter, tot i que també es podria dir que va ser per motius laborals. En qualsevol cas, prefereixo pensar que, en un moment concret, la vida i l’atzar va fer que els nostres camins es trobessin en el lloc més inesperat.

Per motius de la meva feina, tot sovint em conviden a visitar algun que altre restaurant. La idea és conèixer el lloc i els seus plats i després parlar-ne i fer-ho conèixer. D’aquests restaurants n’hi ha un a un racó de la costa catalana que ens convida a un grup més o menys habitual un parell de cops l’any, a vegades tres. És un grup flexible: des dels que hi som sempre fins als que només han vingut un cop. Ara fa unes setmanes, potser un parell de mesos, vaig tenir l’oportunitat de tornar-hi. Com sempre, la trobada va començar en una conversa distesa tot fent un aperitiu a la terrassa, asseguts arran de mar.

Sempre que vaig a un d’aquests llocs penjo algunes fotos a les xarxes socials. Aquest cop no podia ser-ne l’excepció i vaig publicar-ne algunes. De manera excepcional vaig penjar una foto del paisatge al meu perfil personal –el que tinc associat a aquest blog–. La noia de que us parlava no va trigar en enviar-me un missatge: “Em sembla que estic al mateix lloc que tu”. I així varem jugar una estona al gat i la rata.

La noia de l’oreneta és algú amb qui he intercanviat moltes i grans converses a Twitter. Han estat converses molt agradables que han girat al voltant de tota mena de temes, d’allò més variat; parlar amb ella sempre ha estat un plaer. De tant en tant, ella penja fotos de caràcter sensual o eròtic, però mai deixa que se li distingeixi la fesomia. Com no ens havíem vist mai les cares, podia ser qualsevol dona amb la que em creués.

Així va anar passant l’estona mentre xerrava amb la gent amb qui havia de compartir taula. Va ser llavors, mentre anava a demanar una altra cervesa que la vaig descobrir. Hi havia una noia en el nostre grup, amb un vestit blau de tirants, no havia vingut mai abans i no havíem coincidit en cap altre lloc. Estava d’esquena, i això va fer adornar-me’n d’aquell detall: A un costat del tirant hi havia un bonic tatuatge; un tatuatge que li havia vist en algunes fotos i que representava el vol d’una oreneta. D’aquí venia el nom que jo li deia afectuosament.

Ja havíem estat presentats i havíem estat parlant una estona; ens sabíem el nom i on treballàvem. Vaig tornar al grup, i en un moment en que els altres estaven distrets, vaig deixar-li anar l’afirmació: “Així que tu ets la noia de l’oreneta!”. En el primer moment es va sorprendre i va somriure. A l’hora de dinar ens varem asseure junts, varem dissimilar la nostra coneixença i ens varem centrar en la conversa general. Això sí, sense deixar de fer-nos petits comentaris en veu baixa. Acabat el dinar, varem anar a fer una copa i varem gaudir d’una llarga conversa i una agradable vetllada. El que passarà a partir d’ara, només el temps ho dirà.

Cap comentari

Amb la tecnologia de Blogger.