10 anys d'un trist adéu


Avui fa 10 anys d'un trist adéu, potser un dels més tristos que he hagut de fer mai. El 30 d'octubre de 2007 vaig tancar una de les etapes més agradables de la meva vida en tots els sentits. Va ser un adéu forçat i va significar no només tancar una etapa, també va representar acomiadar-me de molta gent a la que tenia una estimació especial. Aquest matí ho he recordat, i aquest matí el record m'ha superat.

Fa deu anys vaig haver de tancar la meva taverna, un lloc on recordo haver passat alguns –molts– dels millors moments dels que tinc records. No va ser una decisió difícil, ni tan sols vaig haver de decidir gaire, o gens. Senzillament s'acabava el lloguer i no ens varem posar d'acord amb el propietari. Va ser un tancament obligat, i en pocs dies vaig haver de buidar el local, recollir tot el meu material i tornar les claus.

Va ser un moment dur que recordo amb especial tristesa. Aquest matí, quan tot just havia escrit el títol d'aquesta publicació, he estat revisant fotos per il·lustrar-la. Tot plegat ha fet sortir records dels moments viscuts, de les dificultats superades, de la gent, dels amics. Especialment dels clients que tenia per amics, amics que es feien càrrec de la barra i del local sencer si era necessari, com ho van fer la setmana en que va morir el meu pare.

La feina en una taverna de nit no és fàcil i et priva de molta vida social. No és fàcil poder quedar amb amics. No és fàcil conciliar la vida familiar. La vida es posa cap per avall i has d'adaptar-te. I quan tanques la barraca, toca tornar a canviar horaris, toca tornar a refer les teves rutines. Durant molts anys has estat al peu de la barra de 6 de la tarda a 3 de la matinada, sis dies per setmana. I de sobte, s'acaba, i no perquè tu ho hagis decidit.

Avui fa 10 anys em vaig haver d'acomiadar de molta gent, de molts amics, molts, i en pocs dies o poques hores. Comiat del pianista que tocava allí de tant en tant; comiat de les noies que em van deixar uns tangues com a record; comiat dels futboleros; comiat dels que venien a jugar a la màquina vintage; comiat de molts amics… La vida ha seguit i tant la taverna com la seva gent s'ha quedat molt dins meu.

D'aquells temps em quedo amb els millors records, amb tot allò viscut, amb aquells moments feliços que ja no hi són. Avui he recordat aquell adéu; un record que m'ha agafat en un moment fluix, sense ningú que em fes l'abraçada que necessitava… Avui aquell record m'ha enfonsat.

Cap comentari

Amb la tecnologia de Blogger.