El dolor dels silencis


Aquesta nit m'ha costat dormir. De fet, he dormit poc i malament, cosa habitual els darrers dies. Moltes coses al cap, preocupacions i inestabilitat emocional que no deixa de dona voltes dins meu. Així que, sobre les quatre de la matinada m'he llevat, he fet un cafè i m'he assegut a treballar una estona a l'estudi de casa. Una mica abans de les 7 sortia a passejar amb el gos pels camps propers i, així, veure clarejar el dia.

M'agrada el silenci i la foscor d'aquestes hores, gaudeixo veient com despunta l'alba. Tot plegat m'ajuda a pensar i a posar les idees a lloc. Tot i això, avui les coses no han estat igual. Avui no era aquell silenci agradable de la matinada, ni el silenci llegint un llibre, en soledat o en bona companyia. Avui era aquell silenci dolorós, el de quan trobes a faltar el que fa pocs dies et feia feliç.

Són aquests silencis el més dolorosos, els que no et permeten saber, els que t'han demanat o imposat. Els silencis que necessita algú altre per pensar. Com vaig llegir ahir en algun lloc, “no saber, només fa que alimentar la imaginació i, si no tens un bon dia, pots arribar imaginar coses molt desagradables”. Cert, aquest silenci, aquest no saber, no fa més que alimentar els teus fantasmes interiors que es fan més forts a cada moment, i penses que ja no seràs capaç de callar-los mai més.

Silencis , desconeixement, dubtes. En què estarà pensant aquella persona? Que estarà decidint? Estarà pensant en tu? I tu calles, et sents sol, no t'agrada la teva companyia trista. Aquest silenci fa mal, penses el pitjor, passen les hores mentre esperes un adéu que no arriba, un adéu que imagines de mil maneres diferents. Tens ganes de que arribi, aquest adéu serà, de bon tros, menys dolorós que el silenci.  Et dol haver callat, no haver compartit aquelles pors que et feien mal, no haver fet conèixer en quins moments et senties més vulnerable, però ja no hi haurà ocasió.

I mentre dura el silenci dels altres, també penses en els teus propis. Recordes com has amagat aquests fantasmes, com has ignorat aquests temors que ara s'han fet forts. I al final, han estat ells els que han parlat per tu. Ara ja és tard, els fantasmes es queden i ella marxa. Tants dies de silenci han anat silenciant, també, tot bri d'esperança que encara pogués quedar. Has pensat, has imaginat, i has creat la teva pròpia història dins del teu cap, i l'acabes donant per bona. No importa si és certa, ja mai sabràs la veritat, o no la creuràs.

Aquest silenci, que voldries trencar a cada moment, aquest silenci que fas l'esforç de respectar, aquest silenci que s'allarga sense esperança… és aquest silenci el que fa mal. És aquest silenci que imagines indiferència encara que no ho sigui, és aquest el més dolorós de tots els silencis. Un silenci cridaner, sorollós, eixordador. Un silenci que vols callar, i ja no importa com. Un silenci que et porta a voler passar pàgina i tancar el llibre, ja has patit prou.

I tot plegat, només un petit senyal ho hagués canviat tot.

Cap comentari

Amb la tecnologia de Blogger.