Escriptura compulsiva

«Només existeixen dues regles per escriure: tenir quelcom a dir, i dir-ho»
Oscar Wilde


Torno a començar amb una cita d’Oscar Wilde, curiós que sigui molt representativa d’allò que penso. El fet és que tinc tendència a practicar l’escriptura compulsiva, escriure només pel fet d’escriure, encara que no tingui res a dir. I quan no tens res a dir, no trobes la inspiració, o t’ha fugit del cap aquella idea que vols expressar, tot es fa molt més complicat. Així que escric, a vegades sense pensar, només encadenant paraules, a vegades sense gaire sentit, però ho segueixo fent.

Trobo que l’escriptura és relaxant, especialment si la puc fer en el silenci de la nit –cosa que ara faig molt poc–. Silenci absolut, només el petit frec del bolígraf sobre el paper. Era encara més especial quan, abans, ho feia amb l’estilogràfica ara abandonada en un calaix (hauré de recuperar-la). M’agrada, m’ajuda a relaxar-me, a concentrar-me, a centrar els meus pensaments i les meves emocions que sovint sembla que viatgin en una muntanya russa. L’escriptura sempre m’ha acompanyat i ha estat molt important a la meva vida.

M’agrada escriure només per a mi mateix, m’agrada fer-ho per compartir i comunicar, i m’encanta escriure a persones que m’estimo d’una manera molt especial. Quina pena que s’hagi perdut allò de les cartes romàntiques, de les cartes d’amor, de les cartes d’amistat; allò de posar sentiments sobre el paper i fer-los viatjar d’una ma a una altra, d’un cor a un altre. Són petites joies, grans plaers, que la tecnologia ens ha anat arraconant. Quina llàstima!

M’hi vull resistir, m’hi vull revelar, vull recuperar aquest plaer oblidat. Vull tornar a expressar sentiments damunt del paper, vull tornar a posar-los en un sobre. Vull que les meves vivències, emocions i sentiments arribin als ulls i al cor de la persona triada. Era, i tornarà a ser, tot un ritual: Comprar paper i sobres, segells quan calen, triar unes postals si és el que prefereixo… I al final, escriure allò que em surt del cor, posar-ho en un sobre i deixar-ho volar.

Avui ha estat dia d’escriptura compulsiva, sense aturador. De fet ha estat tota la setmana una mena de marató davant del paper, el bolígraf i el teclat. Hi tinc tendència quan el meu estat d’ànim sembla que hagi pujat en la muntanya russa de la que us parlava, com si encadenés un viatge rere l’altre al Dragon Kan. Qui sap, potser el meu quadern és una mica com el meu psicòleg personal.

Ara que sé que algunes persones ho llegiran, em sento una mica exposat, molt més despullat que mai davant de tothom; dubto de si és bona idea, però tant m’és. Ahir algú –que m’ha deixat llegir tantes coses seves i a qui animo a tornar a escriure de tant en tant– em va dir que em llegiria, m’agradarà que ho faci, confio en que sigui així.

Ho he dit en començar: a vegades escric sense pensar gaire, només encadenant paraules sense gaire sentit. Avui, aquí, en teniu la prova.

Cap comentari

Amb la tecnologia de Blogger.