I de sobte tot s'ensorra


Avui us vull explicar la història d’una persona molt propera, molt estimada –potser no tan com caldria–. Aquesta persona, que aquí anomenaré Pere, és en general un bon jan, amb les seves manies i els seus defectes, una mica insegur de si mateix, pler de pors i, a vegades una mica maldestre amb les seves relacions. Es fa estimar, diuen, però això és una opinió que haurien d’aclarir altres persones.

En Pere està casat, manté una relació oberta amb la parella i es permet, de tant, tenir alguna relació extra quan això li ve de gust. Tot i això, no és considera una persona molt activa en aquest sentit i aquesta mena de relacions són molt esporàdiques, amb un cercle de persones molt reduït. En aquestes relacions no hi ha lloc per l’amor, només amistat i sexe, res més. Segons m’explica, gairebé mai ha mantingut relacions amb més de dues o tres dones en un any –sense comptar la seva dona–.

Fa un mesos va conèixer una dona amb qui va quedar per fer un cafè. De fet, tot i que  no es coneixien personalment, en el passat havien tingut alguna mena de contacte per motius que no venen al cas. En aquella primera trobada, tot fent aquell primer cafè, en Pere ja va començar a percebre una sensació estranya: per algun motiu aquella dona no era com les altres. Van mantenir contacte i al cap d’un temps, van llogar una habitació, i van gaudir de bon sexe, del millor que en Pere recordava en molts anys. Poc a poc, es van anar trobant i va començar a ser sexe amb sentiments fins a convertir-se, per en Pere, en sentiments amb sexe. Com diu ell, van deixar de follar per començar a fer l’amor.

En Pere va començar a estimar a aquella dona i se’n va enamorar bojament. Li agradava el seu somriure i l’olor que feia; li agradava la seva rialla i la seva manera de ser; la trobava molt sexi i li encantava cada racó del seu cos. També es va començar a sentir estimat, molt estimat, per aquella dona. No sabia si ella l’estimava fins al punt de l’enamorament, però sí que tenia clar que era molt especial per ella. Allò que havia de ser fàcil i senzill és va complicar, encara ara al Pere li costa entendre tots els sentiments que bullen dins seu.

Poc a poc, va començar a fer coses que no li eren gens habituals i que, fins i tot, intentava evitar sempre. Va passar algunes nits fora de casa, cosa que no havia fet en els darrers quinze anys; fins i tot en aquells casos havien estat nits d’hotel en viatges de negocis. Mai s’havia quedat a passar la nit sencera a casa d’una dona, i mai havia fet moltes de les coses que feia amb ella, per senzilles que poguessin semblar. Era feliç, ella el feia feliç i això era el que importava.

Naturalment, sabia que no li podria donar algunes coses, la relació tenia un límit lògic i evident; ho tenia clar. Que ella mantingués altres relacions ho trobava normal i coherent, ell també feia el mateix, encara que darrerament gens. Tenia molt clar el que ella sentia per ell, sabia molt bé fins a quin punt era d’important en la vida d’ella. Però li van sortir les pors, la inseguretat, la confusió… Feia molts anys que no estimava ningú d’aquesta manera, n’havia perdut la pràctica; fins llavors havia estat capaç de mantenir sota control aquesta mena de sentiments, però aquest cop se li havien desbocat dins seu.

En Pere no ha sabut gestionar la situació, no li ha sabut transmetre les seves pors i la seva pròpia inseguretat, no ha sabut parlar-ne com i quan tocava. Caminava per un camí desconegut, preciós, però amb el dubte d’on aniria, tenint clar on no acabaria mai. Maldestre com és, no ha sabut dir les coses, no ha sabut fer, no ha sabut escoltar; i ha acabat fent-li mal, a ella, de la manera més absurda i més estúpida que es pogués imaginar. S’ha comportat com un veritable idiota.

En un moment en que ho tenia tot, quan es sentia més feliç del que no havia estat des de feia temps, ho ha engegat tot a rodar. Avui ha fet que tot s’ensorri, i només ha estat culpa seva. L’ha cagat un cop, dos, tres… Ara plora per haver-li fet mal; plora per haver fet que ella decideixi allunyar-se’n –amb tota la raó–. Ho entén, ell tampoc voldria estar amb una dona que tingues aquests rampells… Està trist pel mal que li ha fet. Avui en Pere ha destruït, tot d’una, el millor que tenia en aquest món.

Ella també està confosa, hi pensarà. Però en Pere imagina el pitjor, imagina que aquesta pausa i allunyament temporal es convertirà en permanent. Respectarà l’espai que li ha demanat i el silenci que ella necessita,  Sap que si ella és prou llesta, que ho és, no voldrà tornar amb algú que li ha fet mal d’aquesta manera. I això l’entristeix. Només vol que ella sigui feliç, i ja ha vist que no ho és al seu costat. Avui en Pere plora, prega per poder començar altre cop, per tenir una segona oportunitat; somnia que un dia, no molt llunyà, ella li torni a dir “vine”.

Segurament us preguntareu que perquè us explico la història d’en Pere… canvieu-li el nom, digueu-li Roger, i ho entendreu tot molt millor.

Cap comentari

Amb la tecnologia de Blogger.