Em cal temps, espai i distància.

«Mantenir una simple amistat pot causar dolor quan els sentiments
i la passió encara estan, intactes, tancats dins del cor.»


És el moment de fer una pausa, i de fer-la en molts aspectes de la meva vida, especialment en l’aspecte emocional. Em cal recol·locar moltes coses a lloc, coses que pensava que anaven encaixant, situacions que creia que havia estat capaç d’equilibrar. Però m’adono que no, que no era tan fàcil com pensava; m’adono que em cal temps, espai i distància. Veig que un petit detall, un senzill comentari són capaços de fer que tot esclati un cop i un altre.

Ahir al vespre vaig adonar-me que hi ha ferides massa recents, que encara són obertes. He vist que no és tan fàcil superar algunes coses. Me n’adono que no vull fer mal a ningú, i que encara menys vull seguir-me fent mal a mi mateix. Veig que em cal temps per pensar en el que vull jo oblidant, per uns dies, que és el que volen els altres; temps per descobrir, sol, el camí que vull fer, com el vull recórrer i qui hi vull al meu costat, si es que hi vull algú.

De cop hi ha qui vol posar distància emocional i qui vol escurçar-la. Una situació que no és gens fàcil, com a mínim no tant com jo pensava. Per uns dies pensava que havia aconseguit baixar de la muntanya russa en la que m’havia instal·lat, que semblava que tornava l’equilibri. Però no, les emocions i els sentiments només havien fet una pausa. I ara, en aquest moment, qui necessita una pausa sóc jo. Una pausa que no sé quan ha de durar, el temps ho decidirà.

Ara veig que tenir a prop a qui m’estimo em fa mal, que em costa mantenir el cap fred, que no és tan fàcil controlar les emocions. Són moments en que em passen massa coses pel cap, massa records, massa dubtes. Són moments en que es fa difícil triar quan la por a fer-te mal, o a fer mal als altres, és massa present. Tot és massa fresc, tot és massa confús, tot és massa complicat, tot és massa proper.

És hora de centrar-me en la feina, de desconnectar, de marxar a alguna banda, de desapareixer de la vida d’algunes persones. És hora de fer un mutis tranquil sabent que hi haurà qui em trobarà a faltar i també qui ni s’adonarà que he marxat. No em vull deixar dur, no vull decidir amb el cap calent, no vull prendre decisions de les que penedir-me. No vull, ara no vull, deixar-me arrossegar. Les persones al meu voltant ja han fet la seva tria, sé el que volen i amb qui ho volen. Ara només em falta decidir a mi, amb tranquil·litat, amb el cap fred, amb temps.

És per això que arriba l’hora de fer una pausa a la vida, desconnectar per pensar i decidir. És hora de posar temps, espai i distància. Quan torni, amb les idees més clares, veuré qui m’espera i qui no, qui m’ha trobat a faltar i qui no, qui vol fer camí prop meu i qui no. I el que és més important: ho sabré jo.

Cap comentari

Amb la tecnologia de Blogger.