Esperança


Ja feia una temporada que en Jaume estava moix, dies o setmanes. Esperava ves a saber què mentre pel seu cap passaven els records més recents dels darrers mesos. Esperava el que sabia que no valia la pena esperar. Ara feia dies que es preguntava com li devia anar a la Núria. Seria feliç? Hauria trobat, per fi, allò que tant desitjava i que ell no havia sabut donar-li?

Passejava en soledat pels carrers tristos un càlid matí d’hivern. Entrà en una cafeteria qualsevol i va demanar el seu cafè amb llet per emportar. Amb el got a la mà va seguir passejant amb la intenció de prendre-se’l al parc, en aquell banc al sol, avui en completa soledat. Era el seu banc, un banc que li despertava molts records. Repetia una rutina que uns quants mesos enrere mantenia al seu costat. Passejava per aquell lloc on abans es feien companyia i s’assegué en aquell racó on abans eren dos. Ho feia amb enyorança, amb la tristesa de saber que allò ja no tornaria a ser; amb ella no, ja no tornaria mai.

Per uns instants li agradava reviure aquells records, aquells moments en que el cor li bategava amb força, avui recordant el seu amor perdut. Havia estat una etapa que sabia efímera, una etapa que va durar més del que havia imaginat al principi. Però ho havia de reconèixer, li hagués agradat que durés molt més, per sempre. Li dolia la forma en que s’havien acomiadat, no gaire amistosa, gens. Ara se li barrejava la tristesa del present amb l’alegria del record. No hi havia rancúnia, ni retrets, ni penediment. Només quedava el record de tots aquells moments viscuts al seu costat que l’havien fet gaudir intensament; records del temps compartit que ja ningú no li podria prendre.

El sol escalfava mentre anava prenent el cafè. Tornava a preguntar-se com li devia anar a la Núria. Ella s’havia fet un lloc per sempre en una racó del seu cor. Mai havia deixat d’estimar-la, tot i que ara ho feia d’una manera diferent. Tenia l’esperança de que ella fos feliç i que hagués anat superant tots els entrebancs que s’havia anat trobant el darrer any; no ho havia tingut gens fàcil. Ell havia tingut la sort de que passes per la seva vida en el moment en que millor podia fer-ho.

No hi va pensar més. Si volia saber-ho no hi havia altre manera que preguntant-li. Va agafar el mòbil; va escriure i esborrar el missatge un munt de vegades fins que es va sentir amb força i va prémer el botó “Enviar”. Ara només quedava un dubte: El llegiria? Li respondria? Unes respostes que no tenia i que calia deixar al temps. Va tornar a mirar la pantalla; havia rebut el missatge, l’havia llegit. Estava fet; ja només li quedava l’esperança de rebre una resposta.

Cap comentari

Amb la tecnologia de Blogger.